Durant
aquests 4 mesos al centre LEXIS, he tingut l’oportunitat de realitzar una
observació molt detallada del treball que duu a terme tant la psicóloga que em
tutoritza les pràctiques des del centre, com de la resta de personal que hi treballa.
He pogut veure sessions de reeducació amb nens i nenes que pateixen trastorns
(sent el trastorn estrella, dels que atén el centre LEXIS, la dislexia) per
part de les diferents professionals, que en un centre petit com aquest, tampoc
són tantes; concretament he vist l’actuació de psicòlogues i logopedes (el
suficient per poder concloure que diversos enfocaments des de diferents
disciplines aporten el seu granet de sorra per a l’objectiu final: la millora
funcional dels alumnes atesos.
Aquesta
observació, més enllà de la centrada en les tècniques de reeducació, m’ha
portat a un aprenentatge que m’ha permès contrastar diferents idees que m’he
anat formant sobre la tasca psicopedagògica mitjançant els continguts de
les diverses assignatures teòriques del pla d’estudis de psicopedagogía, amb
una realitat pràctica del dia a dia del psicopedagog en un entorn molt concret.
Una de les conclusions principals que n’extrec és que
la tasca del psicopedagog no sempre és fácil d’emmarcar dins el model d’orientació
i intervenció col·laboratiu d’enfocament constructivista, del qual ens
parla Carles Monereo en els seus treballs i el que tan sovint es presenta com a
model a seguir des de qualsevol de les assignatures teòriques.
Un model a partir del qual el psicopedagog, tenint en
compte les possibilitats que ofereix la família, el centre i el professorat de
l’alumne amb qui treballa, busca compartir responsabilitats i fer participar a
tots els implicats en la intervenció, des de l’àmbit que li és propi, per donar
resposta a la problemàtica detectada (assessor, professors, equip directiu,
pares, mares i alumne), realitzant així un treball en xarxa en el que els
agents implicats, treballen cooperativa i coordinadament per a una
modificació de les interaccions amb l’alumne que reverteixi en la millora de l’aspecte
que genera la necessitat d’intervenció amb ell.
Aquest model defineix la tasca d’assessorament com un
procés on la psicopedagoga participa de manera activa i col·laborativa en les
diferents etapes d’intervenció; i val a dir que es tracta d’un model amb el que
crec fermament, doncs considero la cooperació i coordinació entre els agents
dels diversos nínxols on es desenvolupa l’infant vital per a no, com
vaig expressar a la PAC 1, tractar de forma fragmentària la globalitat
complexa que és l’ésser humà, i així poder garantir l’atenció adequada de cada
alumne per assegurar l’efectivitat dels plans de treball.
Perquè no em sembla fácil d’emmarcar en el context
del centre LEXIS?
En tot aquest temps m’he anat adonant que la
psicopedagoga treballa bàsicament de manera individual amb l’alumne i
conjuntament amb la familia; Si que hi ha una coordinació sistemàtica amb el
context escolar, però les professionals del centre no estan vinculades a les
diverses escoles com un equip de treball annex a la tasca que duen a terme en
elles, sinó que són considerades personal extern, que treballa per compte propi
i que la seva feina consisteix en tractar l’alumne individualment per, d’alguna
manera “guarir-li” el problema que li dificulta el bon desenvolupament a l’escola...
i aquesta creença, malauradament, dificulta la bona predisposició per al
treball en equip i, més enllà, per a la consideració que aquestes professionals
formen part de l’equip, de la globalitat dels agents en contacte i vincle
directe amb els alumnes...
És cert que, per qüestions d’horari laboral, no he
tingut l’oportunitat d’assistir a coordinacions amb mestres ni EAPs, però si
que he pogut constatar com, en determinades ocasions, l’objectiu del centre
LEXIS per alguns alumnes és aconseguir en ell allò que li exigeix l’escola
sense atendre aquesta a reflexions sobre la necessitat d’adaptació de les
activitats, ni tant sols d’implementar metodologies més inclusives per a l’atenció
a la diversitat, que permetin a cada alumne anar avançant al seu ritme i
estalviant-los la sensació de fracàs i de sofriment que els genera el pensar
que és l’alumne qui s’ha "d’arranjar", no pas l’escola qui li ha de
fer “el plat a banda”.
He
pogut inferir que, en ocasions, que no en tots els casos, existeix molta distància
entre les concepcions educatives del psicopedagog i les d’alguns mestres.
Si bé el mestre a l’escola treballa centrant-se molt en els continguts, la
psicopedagoga es centra en el nen/a. Malgrat això, i tenint en compte la
coordinació, deficitària en aquests casos i al meu entendre, he observat que
els alumnes que tractem a LEXIS no gaudeixen en tots els casos d’una
individualització dels aprenentatges a l’escola. Alguns no tenen PI, malgrat
tenir diagnòstic, perquè no tenen dictamen, però tampoc els fan adaptacions
curriculars a l’escola (sense PI) o almenys la psicopedagoga no en té constància
en l’àmbit privat. Aleshores, penso que aquesta manca de confiança en les
oportunitats que pot oferir l’entorn, la creença absurda que tots els alumnes s’han
d’adaptar a un estàndar i la manca de cultura de treball cooperatiu entre
entitats afecta directament a l’aprenentatge de l’alumne i de vegades, pot ser
que la intervenció de la psicopedagoga s’acabi convertint més aviat en un reforç
escolar que no pas en una intervenció psicopedagògica contextualitzada i real
(cosa que no passa amb altre entitats com CDIAPs, per exemple).
Perquè aquesta manca de complicitat de les escoles envers els centres
privats? En aquest sentit trobo a
faltar iniciatives des del departament que integrin aquests centres
col.laboradors com a veritables ens que participen i contribueixen al bon
desenvolupament dels alumnes, però que mai podran desenvolupar el seu potencial
sense la confiança que es mereixen i, en conseqüència, sense l’oportunitat d’intervenir
en els processos de planificació escolar per a l’atenció de la
diversitat.
Des de l'inici de les pràctiques he tingut una mica
el regust de què m’hauria agradat més veure un model de psicopedagog amb un
caire més col·laboratiu, com podria ser d’un EAP, i com, amb la seva acció
aconsegueix anar transformant consciències, canviant patrons de treball i
caminar mica en mica cap a la meta del sistema educatiu: proporcionar a cada
alumne allò que necessita per anar endavant respecte el propi punt de
partida... I penso que en un EAP hauria pogut veure això per la creença, potser
utópica, que aquests equips si que estan realment integrats a les escoles i hi tenen
un pes específic prou important com per poder fer-se notar i anar canviant el
color de les situacions escolars; almenys, durant el debat que va tenir lloc al
final de la PAC 1, sembla que, segons testimoniaven els companys que fan les
practiques allí, això si que podria ser així, però també em plantejo fins a
quin punt això pot ser possible, tenint en compte la ratio de centres per
psicopedagog i si aquesta sobrecàrrega no constitueix un gran lastre que relentitza o
fins i tot impedeix que la seva tasca pugui resoldre’s de la manera més
efectiva possible?
Si realment volem anar endavant,
cal un treball interdisciplinar i de col·laboració molt organitzat i de
coresponsabilitat, amb uns objectius clars i colze a colze amb qui ens pugui
donar suport, està clar que els recursos públics en l’època que estem
travessant són només mínims. Penso que cal acceptar i incertar en el nostre
sistema a tot aquell qui mostri compromís amb el que l’educació comporta, i
aquesta complicitat es pot obtenir perfectament d’un centre privat...
Lluitant plegats ens fem més grans, llavors, els obstacles empetiteixen.
I potser perquè aquesta és la meva gran utopia, que
acabo el pràcticum I amb la sensació que haver-lo realitzat en un centre d’aquestes
característiques m’ha generat moltes disarmonies amb la teoria, i que la
realitat que estic observant, no és la que promulga la teoria amb la que
crec... i la principal dificultat que percebo en les relacions interpersonals i
intercentres, és la posició individualista i absurda de: “Els de fora m’han
de venir a dir com ho he de fer?” Una paradoxa, segons el meu punt de
vista, quan enviem un alumne a aquests professionals "de fora” perquè el
"reparin".
La necessitat d'haver de compaginar l'horari
laboral amb l'horari de pràctiques em fa sentir, en certa manera, que no podré
aprofundir suficientment en l'aprenentatge d'estratègies per a conduir aquestes
relacions interpersonals que requereix el treball interdisciplinar i
col.laboratiu (malgrat per al pràcticum II hem acordat, com especifico en
l'entrada anterior, la intervenció en un dels casos on es fa palesa la
necessitat d'intensificar les mesures per a que es faci realitat aquesta
col.laboració, encara que sigui només a nivell de planificació i jo acabi no
podent assistir de forma presencial a les entrevistes que tindrà la meva tutora
amb la mestra i l'EAP de l'Andrea) i em quedaré en un enfocament una mica
clínic de la intervenció psicopedagògica; tot i així he de dir, i amb orgull d’estar
amb les professionals que m’ensenyen de forma tant amable i altruïsta, que,
malgrat la petita parcel.la en la que es veuen acotades (doncs l’estructura de
la reeducació té a veure més en la modelació de l’infant), treballen sempre i
sense excepció tenint en compte la
part emocional de l’alumne així com dels pares; comprenen la globalitat
del psiquisme humà i fan tots els esforços que estan a la seva ma perquè la
intervenció amb aquests alumnes es dugui a terme de forma coherent des de tots
els àmbits implicats amb cada alumne en concret.
Pel
que fa a la relació directa amb els alumnes vull mannifestar-me com a testimoni
explícit de què per a elles no son casos de dislèxia, TDAH..., sinó
alumnes capaços als quals hem d’acompanyar en el seu procés d’aprenentatge
global i així ho reflecteix el tracte que reben i que les activitats que els
proposen i duen a terme, la organització del dia a dia, les dinàmiques i
rutines establertes, penso que són molt adequades al context on s’està
treballant i gràcies a elles, de tot això, començo a aprendre’n; i això
fa que m'hi senti molt a gust i engrescada per a començar i gaudir del pràcticum
II.
Desitjo que totes i tots vosaltres us sentiu igual
de bé al vostre centre. Ens tornem a veure el semestre que ve.
Bona Feina i Bones Festes!
