LA NECESSITAT DE COL.LABORACIÓ

Encara cal seguir avançant en la col.laboració entre professionals, el treball interdisciplinar i la corresponsabilització i col·laboració en el treball

La psicologia de la educació ens diu que les pràctiques educatives estan sempre vinculades a plantejaments teòrics implícits en relació a alguns aspectes que determinen de manera fonamental la pràctica. Un d’aquests aspectes és com es conceptualitzen i es prenen en consideració les diferències individuals entre les persones per a prendre decisions des del punt de vista educatiu...  A grans trets podem dir que hi ha tres grans tipus de concepcions sobre la caracterització de les diferencies entre les persones: la concepció estàtica, la situacional i la interaccionista (Coll, Miras,1990).

Si ens situem en el marc de l’educació escolar, ens trobem que podem identificar en unes pràctiques educatives plantejaments situats en una concepció de les diferencies o altres. Quan parlem d’ atenció a la diversitat estem utilitzant un concepte ampli que pot incloure diferents maneres, més o menys segregadores d’atendre les característiques individuals dels alumnes, de tenir presents les seves diferències que poden venir donades per factors personals (intel·ligència, autoconcepte,..) o bé per factors experiencials (cultura de provinença, ambients rics o pobres,...).

Sota aquest concepte podrem identificar un ventall d’estratègies educatives. Ens podrem trobar plantejaments selectius pels que s’enten que l’alumne podrà aprendre fins allà on li

permetin les seves aptituds personals, que enllacen amb les concepcions estàtiques.

D’una altra banda, ens podrem trobar amb estratègies que s’anomenen compensadores, que es concreten en donar accés als alumnes a aules de recuperació, d’educació especial o bé les denominades temporals, de les quals un exemple seria la repetició de curs; aquestes estratègies tenen en els seus plantejaments implícits elements de les concepcions dinàmiques. Finalment, es parla de plantejaments d’adaptació dels mètodes d’ensenyament a les característiques dels individus (ensenyament adaptatiu) quan les pràctiques pedagògiques estan basades en concepcions interaccionistes, que són les que estan a la base dels plantejaments inclusius. Per tant sota la intenció d’atenció a la diversitat, ens podem trobar amb pràctiques molt diverses i amb plantejaments psicopedagògics de base totalment oposats.

Durant aquest temps que porto de pràctiques me n’he adonat que, en alguns dels casos, l’alumne amb dificultats encara ha de tenir els seus propis recursos per adaptar-se a un Currículum tancat, perquè el centre educatiu on està escolaritzat encara segueix un camí que esdevé  segregador per a aquell alumne o un altre. És a dir, no duen a terme pràctiques d’ensenyament adaptatiu vinculades a un plantejament interaccionista; no hi ha un èmfasi posat en la necessitat d’adaptació del centre educatiu com a globalitat, a les persones que presenten necessitats educatives especials...

Posaré com a exemple el cas d’una alumna, la A., a qui tinc l’oportunitat de seguir cada dilluns el centre Lexis. Es tracta d’una nena de 5è de primària, diagnosticada de TDAH, sense dictamen, ni PI i em pregunto si a la seva escola coneixen en què poden consistir les mesures ordinàries d'atenció a la diversitat... Al centre Lexis es treballa (ja que sembla que és molt important per la seva escola de referència, que l'alumna vagi superant per si mateixa, o amb l'ajuda d'altres, les dificultats que té) per a la millora d’una dificultat concreta que presenta: La velocitat lectora (pot llegir unes 40 paraules per minut); això evidentment li dificulta la comprensió i aquesta dificultat de comprensió lectora reverteix en els aprenentatges de les diferents àrees si no hi ha una adaptació d’enunciats, de textos a treballar... i aquesta nena, després de moltes entrevistes de la profesional que l’atén al centre Lexis amb la tutora de l’escola i amb l’EAP encara no ho té...

Des que la conec, i fa molt poques setmanes, ja l’he vist plorar i angoixadíssima per la pila de deures, pel llibre que ha de llegir, a casa, que és el mateix que el de la resta de companys de grup, pel treball que ha de fer del llibre.... i perquè, per enésima vegada, els companys s’han burlat d’ella i li han dit tonta quan, la mestra (ignorant recomanacions que se li han fet), l’ha tornat a fer llegir en veu alta davant de tota la classe.

El que em fa pensar que que en el cas de la xarxa, estem encara en els inicis, malgrat que hi ha molts professionals que fa temps que treballen en aquesta línia... 

Sembla que tots tenim molt clar que cal esforçar-se en buscar les mirades complementàries que ens poden donar una visió de l’aspecte global de la criatura, que només aconseguirem si en podem parlar des de les visions complementàries que poden tenir els diferents professionals i la mateixa família. Cal que coneguem com poden afectar les seves discapacitats, trastorns... en les possibilitats de desenvolupament i aprenentatges, però al mateix temps saber com es mou aquesta persona en contextos individuals amb una persona de la família o amb un adult no tant conegut, com interacciona en situacions on hi ha d’altres companys de la seva mateixa edat, com respon a les exigències pròpies de l’aprenentatge, com resol les dificultats amb les que es troba en els diferents contextos,.. Tots aquests coneixements no es podran compartir si no és amb un treball basat en la col·laboració entre totes les persones que treballen al voltant de l’infant.

Si partim del supòsit que la integració d’un alumne a una classe, ha de ser el primer pas per a la seva inclusió en marcs més amplis de socialització: l’escola, la comunitat, el món del treball... La recerca d’estratègies que permetin aquesta socialització passarà necessàriament per un treball compartit del professorat i per l’optimització dels recursos per a l’atenció a la diversitat en els centres.

Però com aconseguir, des d’un centre extern, que els diferents professionals vegin la necessitat de treballar col.laborativament?